Ja fa tres anys que li van diagnosticar la malaltia. Un cop molt dur quan la paraula "Alzheimer" entra per la porta de casa teva i saps que ja no sortirà.
Encara que la gent t'anima i et recolza moralment, no poden saber del tot el que és viure amb una persona que comença a oblidar els horaris, a vestir-se, els noms dels seus nets,...
Només pots trobar recolzament total amb aquelles persones que d'alguna manera o altra, també han passat per aquesta situació.
Molts cops els nervis poden amb tu, perquè per molt que ho intentis, ell no t'entendrà.
I comences a recordar quan era una persona normal, experiències que havieu viscut junts, moments especials...i saps que ell ja els ha oblidat.
És per això que poso tota la confiança en la medicina, perquè un dia es trobi la cura i cap altra familia passi pel que hem passat nosaltres. Perquè aquella persona pugui veure créixer als seus nets, perquè pugui veure com els seus fills tiren endavant i sobretot per acabar de viure una vida plena.
Tu potser ja ens has oblidat, però per a nosaltres sempre estaràs present.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario